El Catalanisme durant la transició

Malgrat la forta repressió franquista durant els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada cop més intensa. La mort de Franco, l’any 1975, va obrir la porta a una transició cap a la democràcia. A Catalunya l’inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per motius polítics com econòmics. Durant l’hivern de 1976 s’organitzaren diverses manifestacions a Barcelona sota el lema “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” A l’estiu la Marxa de la Llibertat va recórrer moltes poblacions catalanes mentre a nivell estatal el govern format per la monarquia va dimitir i va cedir el poder a Adolfo Suárez González, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento…

El Catalanisme durant la transició

Súarez va elaborar una Llei per la Reforma Política que després de passar per les urnes es va dur a terme. Mentrestant, La Diada de l’11 de setembre de 1976 va ser la primera en poder ser celebrada oficialment després de 38 anys de repressió. Gràcies a la Reforma proposada per Suarez les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats on poc a poc es legalitzaren els partits i els sindicats. Durant aquesta legalització es van convocar eleccions per unes Corts Constituents. Aquestes eleccions motivaren una sèrie d’aliances electorals que simplificarien el panorama existent fins llavors, en les què ERC va concórrer com Esquerra de Catalunya juntament amb altres partits que tampoc havien estat legalitzats. A Espanya va guanyar la UCD però a Catalunya les forces més votades foren la coalició PSC-PSOE i la resta de forces favorables a la restauració de l’autogovern català assolit a l’Estatut de 1932. En conjunt aquestes forces assoliren més del 75% dels vots.

Després de les eleccions es va formar una Assemblea integrada per tots els diputats i senadors catalans. Aquesta va exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president a l’exili, Josep Tarradellas. L’Assemblea es va veure ratificada popularment per la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, on van participar més d’un milió de ciutadans reivindicant l’autogovern. Les tres grans expressions diferents del catalanisme, que estaven fragmentades en diferents partits van anar aglutinant-se en uns pocs per assolir la màxima representació possible en els diferents parlaments. L’èxit dels Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es van integrar també el PSC-R per formar un partit catalanista que ha evolucionat a tendències més federalistes. El PSUC representava les forces escorades cap a l’esquerra que el PSC. Paral·lelament CDC i UDC van decidir unir els seus esforços formant la coalició Convergència i Unió, que durant les primeres dècades de la tercera restauració borbònica esdevindria un moviment majoritari en la major part de la Comunitat Autònoma de Catalunya, representant catalanisme federalista i Esquerra Republicana de Catalunya va seguir en solitari, representant el catalanisme parlamentari més sobiranista entrant en una greu crisi durant els anys 80. Altres formacions catalanistes obertament independentistes mai van obtenir representació en el parlament (BEAN, Estat Català, IPC, Nacionalistes d’Esquerra, PSAN), i algunes d’elles van convergir amb altres per formar nous projectes que tampoc s’han convertit en suficientment grans com per obtenir representació parlamentària. El govern d’Adolfo Suárez va promulgar un decret que restablia de forma provisional la Generalitat de Catalunya. Al cap d’un mes Josep Tarradellas va tornar i fou aclamat per la ciutadania en l’únic acte de restauració de la legitimitat republicana durant la transició espanyola. Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. Malgrat de no disposar de recursos ni d’un marc competencial propi, la Generalitat actuava a través dels recursos de la Diputació de Barcelona. El pas següent dins l’Estat espanyol fou la redacció d’un pacte constitucional que organitzés la vida política de l’Estat dins d’unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats “Pares de la Constitució”. La Constitució Espanyola de 1978, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l’autonomia, es va aprovar popularment en referèndum el 6 de desembre de 1978. Sovint s’ha afirmat que el catalanisme era un concepte únicament burgès però en realitat és un fenomen popular que arriba a totes les classes socials incloent-hi la burgesia. Ja des dels seus inicis es distingeixen dos corrents catalanistes: un de progressista, i un altre més conservador i tradicionalista. Són els anomenats popularment com a catalanisme d’esquerres i de dretes.

Certs moviments socials han ajudat a fer créixer el patriotisme català; entre aquests hi trobem els centres excursionistes i el cant coral. Les activitats excursionistes, que van incrementar-se amb les millores de les vies de comunicació, ajuden a potenciar el sentiment patriòtic cap a Catalunya amb les seves excursions. Les excursions augmenten la informació sobre el patrimoni, el folklore, l’arquitectura, els costums i els dialectes del país provocant major coneixement i, en definitiva, una major implicació en la defensa dels símbols i monuments del territori. Un segon exemple és el cant coral amb creacions com els Cors de Clavé i d’altres iniciatives que fomentaren la difusió de la cançó tradicional catalana, clarament patriota. “El cant de la senyera“, de Joan Maragall, va ser escrita precisament per una de les institucions de cant coral més importants, l’Orfeó Català. Després de l’aprovació de la Constitució de 1978 es va començar a elaborar un nou Estatut d’Autonomia que després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya fou retallat en les negociacions amb el Govern espanyol. Posteriorment durant el 1979 es va aprovar en referèndum, aquest Estatut definia Catalunya com a “nacionalitat” i la Generalitat com la “institució en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya”. A més reconeixia el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà. Cedia a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d’ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l’ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l’autonomia es deixaren en una situació d’ambigüitat, una de les motivacions de la reforma de l’Estatut feta l’any 2006. L’any 1980 se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la força més votada va ser Convergència i Unió i el president electe Jordi Pujol. Aquestes eleccions són el tret de sortida de l’etapa autonòmica en la què es va iniciar un procés de traspàs de competències de l’Estat a la Generalitat. Aquest procés va perillar després de l’intent de cop d’estat del 1981 i va ser ralentitzat amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic.

El projecte de CiU tenia la seva base en l’anomenada sobirania compartida en la que l’estat espanyol mantenia la sobirania i en reconeixia a Catalunya l’aplicació de l’Estatut del 1979 va dotar a la Generalitat d’unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant el franquisme. El procés de normalització del català va permetre un important avanç en el coneixement i l’ús social d’aquesta llengua entre la població de Catalunya. Van sorgir més diaris i revistes redactats en català, si bé amb una difusió limitada. La presència del català als mitjans de radiodifusió es va reforçar amb l’inici de les emissions de les cadenes públiques, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya, i es va disposar de nou d’un cos de policia, els Mossos d’Esquadra. El model de sobirania compartida va durar durant el govern de Felipe González i el primer de José María Aznar[1]

Enlace directo: Terra Lliure

 

La Factoria Historica


[1]Molas, Isidre; Jiménez de Parga, Manuel. Lliga catalana (1933-1936): un estudi d’Estasiología. Universidad, Facultad de Derecho, 1972. ISBN 9788429708585; Jordi Galofré Primer Congrés Catalanista (1880) Rafael Dalmau Editor, col. Episodis de la història, 240; Josep M. Figueres El primer congrés catalanista i Valentí Almirall, L’Avenç, núm. 88, desembre 1985; Termes Ardèvol, Josep; Vilar, Pèire. Història de Catalunya. Edicions 62, 1987. ISBN 8429727108; Molero i Olivella, Esteve. Les quintes del biberó. Rúbrica editorial, 2000.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s