El Franquisme

La victòria militar el 1939 inicia aquesta etapa, que a part de la prohibició de les llibertats democràtiques, reprimí durament tota expressió del caràcter nacional de Catalunya. El catalanisme va passar a ser clandestí o a l’exili. Bàsicament estigué fonamentat en el Front Nacional de Catalunya, creat sobretot per militants d’Estat Català incloent els de Nosaltres Sols! i, en menor mesura, també pels de Esquerra Republicana de Catalunya. A finals de la dictadura es crearien altres partits com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, sorgit del Front Nacional de Catalunya…

El Franquisme

Un exemple de la repressió franquista fou l’afusellament Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat, el 15 de febrer de 1940 al Castell de Montjuïc després d’un Consell de Guerra il·legal a causa de la falta de garanties processals. A nivell associatiu també es poden trobar fets destacables com la clausura de l’entitat Òmnium Cultural en el mateix any de la seva fundació, fet que la va obligar a treballar clandestinament fins al final de la dictadura. A l’acabar la guerra civil espanyola, la majoria de diputats i polítics s’exilien. Es crea a París el Consell Nacional de Catalunya, que es trasllada a Londres després de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Després de l’afusellament el 1940 de Lluís Companys després de ser capturat per la Gestapo i ser sotmès a un judici sumaríssim, Josep Irla, el darrer president del Parlament de Catalunya va assumir la presidència de la Generalitat, tal com establia l’Estatut de Règim Intern de Catalunya, elaborat el 1933, i organitzant el govern a l’exili. Josep Irla va dimitir el 1954 per motius d’edat, i Josep Tarradellas, d’ERC, que havia estat el seu Primer Conseller va pendre el relleu com a President, un cop guanyada la votació pel càrrec efectuada a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, a Manuel Serra i Moret, de USC, qui havia estat ministre sense cartera del govern de la República a l’exili.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi hagué un mínim de 90.000 executats durant la guerra i la postguerra per motius ideològics. La repressió causa l’exili de 450.000 persones desorganitzades doncs van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política d’allò què feien. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués entregat a Franco i des de 1940, a França, es trobaven amb l’ocupació nazi, i Espanya era una ratera. L’acció més rellevant duta a terme pels maquis fou la invasió de la Vall d’Aran: entre el 8 i el 9 d’octubre de 1944, quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l’exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco. A partir de la derrota a la Vall d’Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita i l’Agrupació Guerrillera de Catalunya va prendre el relleu als comunistes però al poc temps van ser desarticulats. El 1958 es va crear el sindicat Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya. El 1961 va desaparèixer del seu nom la “C” de cristià, transformant-se en Solidaritat d’Obrers de Catalunya. Llavors va a passar a ser el primer sindicat clandestí de Catalunya fins a les discrepàncies entre radicals i moderats el 1969, manifestada en el congrés de 1970 i en l’abandonament de l’ala radical el 1971. Malgrat tot, els contraris al règim i favorables a la defensa dels drets històrics del Principat, s’organitzaren entorn a l’Assemblea de Catalunya en 1971. Aquest organisme fou la plataforma catalanista amb més suport social des de 1939 i feia quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l’Estatut del 1932 com a via a l’autodeterminació i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l’Estat.

L’Assemblea, de fet, va integrar en el seu si gairebé tots els partits polítics des del centre fins a l’extrema esquerra i va incorporar amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. Entre les figures representatives que va tenir destaquen: Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir. L’assemblea va convocar concentracions pacífiques a Ripoll en l’any 1972, Sant Cugat del Vallès i Vic en el 1973 i, el 1976, les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat. A finals del 1976 els sectors més moderats es van desmarcar de la línia rupturista de l’Assemblea però l’organisme va impulsar encara la campanya “Volem l’Estatut!” en el 1977. El novembre de 1977, ja en plena transició, va transmetre la seva representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris i es va dissoldre…[1]

Enlace directo: El Catalanisme durant la transició

La Factoria Historica


[1]Molas, Isidre; Jiménez de Parga, Manuel. Lliga catalana (1933-1936): un estudi d’Estasiología. Universidad, Facultad de Derecho, 1972. ISBN 9788429708585; Jordi Galofré Primer Congrés Catalanista (1880) Rafael Dalmau Editor, col. Episodis de la història, 240; Josep M. Figueres El primer congrés catalanista i Valentí Almirall, L’Avenç, núm. 88, desembre 1985; Termes Ardèvol, Josep; Vilar, Pèire. Història de Catalunya. Edicions 62, 1987. ISBN 8429727108; Molero i Olivella, Esteve. Les quintes del biberó. Rúbrica editorial, 2000.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s