El Republicanisme

Una altra part dels republicans, el partit federal català, anava accentuant les tendències autonomistes en relació a la resta del partit estatal. El 1833 va redactar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola. Els republicans no federals s’agrupaven, a Catalunya, al voltant de la Unió Republicana, impulsada per l’expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón, el qual es va mostrar receptiu a les reivindicacions catalanes i fins i tot participà al moviment Solidaritat Catalana. Aquest últim fet va provocar una escissió dins el partit, liderada per Alejandro Lerroux, el Partit Republicà Radical, basat en la demagògia, el populisme i l’anticatalanisme, que considerava burgès. Pel que fa a la Lliga Regionalista, cap el 1922 es divideix en dues tendències: l’Acció Catalana (intel·lectuals) i Estat Català (Francesc Macià)…

El Republicanisme

Per l’afinitat d’idees entre Lluís Companys i Francesc Macià, decideixen unir-se el 1931 i constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest mateix any es presenten a les eleccions sortint vencedors i la Lliga Regionalista passa a denominar-se Lliga Catalana el 1933. El fet que les esquerres catalanistes estiguessin dividides es traduïa en feblesa electoral i per aconseguir més força es va considerar imprescindible una política d’unió. A les eleccions municipals del 1909, els federals, la Unió Republicana i el Centre Nacionalista Republicà van fer una aliança electoral, anomenada Esquerra Catalana. Aquest procés d’aproximació va acabar el 1910 amb la formació d’un nou partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana, a la que s’uneix el Partit Republicà Radical de Lerroux, tot i són derrotats, dissolent-se conseqüentment. Rere aquesta derrota, neix el Partit Republicà Català amb Lluís Companys al capdavant.

La voluntat de construcció d’un tramat institucional politicocultural propi fructifica en la primera concreció institucional de caire polític amb la Mancomunitat de Catalunya que va durar entre 1914 i 1923, que va ser una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes i fou presidida per Enric Prat de la Riba entre 1914 i 1917 i després per Josep Puig i Cadafalch entre 1917 i 1925, tots dos de la Lliga Regionalista. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, va dur a terme una important tasca de creació d’infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per la indústria catalana. La Unió Federal Republicana no va aconseguir trencar l’hegemonia de la Lliga. Davant d’això van intentar una aliança electoral amb els radicals per plantar cara a la Lliga Regionalista a les eleccions del 1914. Tanmateix, ni les bases ni l’electorat aprovava el pacte, hi hagué un nou fracàs electoral. El 1917 es constituïa el Partit Republicà Català, amb Francesc Layret i Lluís Companys com a principals dirigents. Defensava una ideologia republicana federal i intentà una síntesi entre catalanisme i obrerisme, però tampoc va aconseguir una bona implantació per diferents factors: Lerroux i els radicals, com a element distorsionador del panorama polític català, la manca de generació d’alternatives i de dirigents carismàtics i finalment, la gran difusió que l’anarcosindicalisme va tenir entre el proletariat català, fet que per privava l’esquerra catalanista del seu electorat natural. Tampoc va ser fructífer l’intent fet per un grup de membres escindits de la Federació Catalana del PSOE, que el 1923 fundaren la Unió Socialista de Catalunya.

L’aportació de Francesc Macià va ser cabdal per l’esquerra catalanista. En abandonar l’exèrcit, Macià va participar en el moviment Solidaritat Catalana i en van sortir escollit diputat. El 1919 fundava la Federació Democràtica Nacionalista, que plantejava la confederació dels pobles ibèrics i un seguit de reformes polítiques i socials de caràcter progressista. El 1922, va fundar un nou partit: Estat Català. Aquest partit, influït per la lluita política a Irlanda contra l’ocupació britànica, va adoptar plantejaments secessionistes i va formular la necessitat de la independència en relació amb Espanya. Va esdevenir el primer nucli independentista, i també preveia la lluita armada com a mitjà. Entre els seus dirigents hi havia Ventura Gassol i Daniel Cardona i Civit. El procés de normalització cultural i política desenvolupat per la Mancomunitat es veié interromput amb l’adveniment de la primera dictadura militar espanyola del segle, la del general Primo de Rivera (1923-1930), atès que la Mancomunitat era vista com un perill que calia reprimir i intentà desfer la seva obra. La Dictadura va radicalitzar la situació, Estat Català va passar a ser un partit clandestí i Francesc Macià va haver-se d’exiliar. Des de l’exili, va organitzar els fets de Prats de Molló, un intent d’invasió de Catalunya manu militari des del poble de Prats de Molló, a la Catalunya Nord. Aquesta conspiració va ser frustrada per la Gendarmeria francesa, però el seu judici li va donar una gran popularitat a Catalunya.

L’opció independentista tenia força incidència entre els nuclis catalans a Amèrica fet que comportà que el 1928, en celebrar-se l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, a l’Havana, es redactés una Constitució per una Catalunya independent.[6] La repercussió de tot això a Catalunya fou certament mínima. El 1931, la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya unificava tots els corrents dispersos del catalanisme d’esquerres i va aconseguir superar l’hegemonia de la Lliga, car les eleccions del 14 d’abril donaren una victòria aclaparadora al líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, que va proclamar «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la II República Espanyola. Després de tenses reunions amb representants del govern de l’Estat Espanyol, l’autogovern de Catalunya era anomenat Generalitat de Catalunya, recuperant l’antic nom medieval. El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l’Estatut d’autonomia, i al cap de poques setmanes, se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya, el qual es constituïa el 6 de desembre, amb Lluís Companys com a primer President de la cambra legislativa. Amb la mort sobtada, el 25 de desembre de 1933 del president Macià, és proposat Lluís Companys per succeir-lo com a president de la Generalitat. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l’1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l’abstenció de la Lliga Catalana.

A Catalunya, l’opció secessionista era representada per diversos partits i associacions, com el Partit Català Proletari, que el 1936 s’integrava al Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’associació Palestra, el Partit Nacionalista Català, i, sobretot, l’Agrupació Nacionalista Nosaltres Sols, que treia el nom del Sinn Fein irlandès, la qual tenia un programa clarament separatista i una organització paramilitar. Cal dir que la implantació electoral d’aquestes agrupacions fou escassa i foren sectors bastant minoritaris. Quan Estat Català abandonà Esquerra Republicana de Catalunya el maig de 1936 les dues darreres organitzacions s’hi integraren gaudint d’autonomia interna i es formà un únic partit radicalment separatista contraposat al nacionalisme no-separatista que aleshores representava ERC. El 1936, però, s’inicia una insurrecció militar contra la República Espanyola que es converteix en Guerra civil espanyola que acabarà exterminant el moviment catalanista en un procés de genocidi polític i cultural que els militars i moviments polítics vencedors van dur a terme en aquesta època…[1]

Enlace directo: El Franquisme

La Factoria Historica


[1]Molas, Isidre; Jiménez de Parga, Manuel. Lliga catalana (1933-1936): un estudi d’Estasiología. Universidad, Facultad de Derecho, 1972. ISBN 9788429708585; Jordi Galofré Primer Congrés Catalanista (1880) Rafael Dalmau Editor, col. Episodis de la història, 240; Josep M. Figueres El primer congrés catalanista i Valentí Almirall, L’Avenç, núm. 88, desembre 1985; Termes Ardèvol, Josep; Vilar, Pèire. Història de Catalunya. Edicions 62, 1987. ISBN 8429727108; Molero i Olivella, Esteve. Les quintes del biberó. Rúbrica editorial, 2000.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s