Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880

En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria és Valentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals oposant-se al centralisme, l’oligarquia i l’especulació. Almirall pretenia regenerar Catalunya de manera que repercutís a la resta de l’Estat, que imaginava com una associació de pobles a manera de la Corona d’Aragó. Almirall va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir perquè existien massa divergències entre els dos corrents. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar el 1880, en el que es conjuntaren els diferents grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor dels Jocs Florals i de la revista La Renaixensa, però les tendències esquerranes d’Almirall va fer que el grup de La Renaixensa abandonés el Congrés i trenqués l’entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme, el Centre Català, el començament de gestions per constituir l’Acadèmia de la Llengua Catalana que tindrà una curta vida, i la redacció d’un document en defensa del català…

Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880

Posteriorment, Valentí Almirall impulsà el Segon Congrés Catalanista, que es va declarar partidari de la cooficialitat del català a Catalunya, va proclamar l’existència de Catalunya com a realitat per sobre de divisions administratives i va condemnar la militància de catalanistes a partits d’àmbit estatal. Aquest últim fet impulsà la creació de partits d’àmbit únicament català, inexistents fins el moment. L’època gloriosa del Centre Català i d’Almirall va culminar amb el Memorial de Greuges i la publicació de Lo Catalanisme. El 1887, després de ser derrotat a les eleccions a la Junta Directiva el Centre Català, el sector més conservador es va escindir i, junt amb un grup d’universitaris anomenat Centre Escolar Catalanista van crear la Lliga de Catalunya, els dirigents la qual, més tard es van integrar en un altre partit polític català, la Lliga Regionalista. Partint de la seva iniciativa es va crear la Unió Catalanista, que englobava diverses entitats unides pel catalanisme, dividits en dues tendències: la gent de ‘La Renaixensa’, més culturalista i apolítica; i la Lliga de Catalunya, més partidària de participar en la vida política. Els catalanistes d’esquerres, Almirall i els federalistes, no en formaven part. La Unió Catalanista va convocar una assemblea a Manresa el 1892, on s’hi va congregar bona part de la burgesia catalana conservadora. En aquesta assemblea es van aprovar les ‘Bases per la Constitució Regional Catalana’, més conegudes com a ‘Bases de Manresa’. Aquestes bases marcaven les pautes a seguir per una futura ‘Constitució regional catalana’, és a dir, un Estatut. Aquestes bases expressen els plantejaments del regionalisme conservador i tradicionalista oposat al sistema parlamentari basat en el sufragi universal. La posterior actuació de la Lliga Regionalista es fonamenta en aquestes bases.

Encara, el catalanisme no comptava amb molt de suport, però la situació va canviar a partir de l’any 1898, amb la pèrdua de l’imperi espanyol i amb ella la notable pèrdua econòmica de la burgesia catalana. El 1901 es va crear la Lliga Regionalista, un partit polític a través del qual la burgesia catalana va tenir un poder hegemònic les primeres dècades del segle XX. La lliga era un partit d’evident caràcter conservador de tendència catalanista que va comptar amb el suport de la burgesia industrial, dels comerciants i professionals i el de l’Església catòlica. Els seus dirigents més destacats van ser Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch. El partit va assolir una destacada victòria a les eleccions legislatives del 1901. Enric Prat de la Riba, futur president de la Diputació de Barcelona amb la Lliga Regionalista, publicà el 1906 l’obra La nacionalitat catalana, on recull les seves tesis sobre el catalanisme nacionalista. En aquesta obra distingeix clarament entre nació i Estat. L’Estat és una creació artificial, una organització política. Pel contrari, una nació és una entitat natural, amb història, cultura, llengua, art i dret propis; és un fet natural que existeix tant si té reconeixement legal com si no. Prat de la Riba, conseqüentment, afirma que “Catalunya és una nació“. Un tercer punt cabdal de l’obra és la reflexió que Prat de la Riba fa sobre la relació nació – estat. Per Prat de la Riba, la situació normal és que cada nació tingui el seu Estat i que a cada Estat hi correspongui una nació. Segons ell, el fet que una nació estigui sotmesa a un Estat aliè és propi d’una “anormalitat morbosa“. Tot i aquests plantejaments, Prat de la Riba no és independentista. Fa entrar en joc un nou element, la unitat política d’Espanya, la integració de Catalunya a l’Estat Espanyol. Intenta harmonitzar aquestes dues realitats, “la convivència secular de diversos pobles”. Per Prat de la Riba, la solució és l’Estat compost, la federació espanyola. El 1899, Espanya es trobava en plena crisi i el govern trobà la solució en la pujada dels impostos. Els ciutadans es negaren a pagar, manifestant-se en vagues i tancant botigues. Les Caixes han de tancar a causa de la revolta popular. Finalment, el govern posa en pràctica una dura repressió i el poble acaba pagant les taxes corresponents i tornant als seus llocs de feina. Després d’aquest fet, sorgeixen dos partits polítics més: la Unió Regionalista, liderada pel general Polavieja i amb el suport de la burgesia i els monàrquics i d’altra banda, el 1900 es crea el Centre Nacional Català que és qui té el suport del poble. Cap dels dos partits tenia prou força ja que uns tenien els diners i els altres el suport de la majoria de la població catalana així que decideixen unir-se, constituint el 1901 la Lliga Regionalista. Aquest últim partit, la Lliga, tingué el mèrit de guanyar les eleccions sense ser un partit dinàstic, fet que es dóna per primera vegada en la història.

Si des del Pacte del Pardo el 1885, es trobava a Espanya una alternança de govern entre liberals i conservadors, des d’aquest moment la lluita política a Catalunya esdevindrà una pugna entre regionalistes i republicans. El 1901, com a conseqüència del 98, es va originar un canvi de forces polítiques i de relacions amb Madrid. En aquesta situació va néixer la Lliga Regionalista de Catalunya que, després de la seva victòria, el mes de maig, seria el principal interlocutor amb el govern de Madrid. Però una vegada constituïda la Lliga Regionalista, Cambó demanava la independència per Barcelona, allò que ell representava, sense vincular la resta de Catalunya representada per altres partits de caire lliberal o republicà. Dins del Regionalisme, hom pot veure una evolució política. Inicialment, el 1905 es funda el Centre Nacional Republicà, a qui s’uneix la Lliga Regionalista. És en aquest període quan sorgeix la Solidaritat Catalana (1905-1909), coalició de catalanistes arran d’agressions al catalanisme per part del govern central. Aquesta candidatura va obtenir un èxit aclaparador, però es va dissoldre a l’incorporar forces massa dispars. La mateixa Lliga va promoure la realització de la Mancomunitat de Catalunya, que mitjançant la unió de les quatre diputacions provincials va significar una petita quota d’autogovern, tot i que plena de limitacions polítiques i econòmiques. També va promoure una campanya per l’autonomia, que reivindicava la plena sobirania de Catalunya en qüestions d’ordre intern. Van obtenir el suport de totes les forces polítiques catalanes, fins i tot dels lerrouxistes, amb l’única excepció de Francesc Macià, que des del nacionalisme més radical, ho considerava insuficient. Aquestes bases on es demanava aquesta autonomia es van entregar a Madrid, però la incomprensió dels polítics espanyols envers el problema i la realitat catalana van impedir, una vegada més, l’èxit de la campanya.

La Lliga intentava presentar-se com a partit interclassista, això explica que en els primers anys el partit englobés elements de clara significació liberal, d’ideologia republicana i d’orientació cap a l’esquerra. Això va suposar un conflicte entre membres del partit, quan el 1904 Alfons XIII va visitar Barcelona. La Lliga va decidir que els seus regidors no assistissin a la visita, però un grup encapçalat per Francesc Cambó va incomplir l’acord. Cambó va aprofitar per fer un discurs davant el rei en defensa de les reivindicacions catalanes. Aquests fets van detonar la crisi i l’abandó del sector més progressista del partit. Naixia el Centre Nacionalista Republicà en l’any 1906, amb l’objectiu de la consecució de l’autonomia de Catalunya dins l’Estat Espanyol i la propagació dels ideals de la democràcia republicana. Tot i això, van tenir un pes polític molt dèbil…[1]

Enlace directo: El Republicanisme

La Factoria Historica


[1]Molas, Isidre; Jiménez de Parga, Manuel. Lliga catalana (1933-1936): un estudi d’Estasiología. Universidad, Facultad de Derecho, 1972. ISBN 9788429708585; Jordi Galofré Primer Congrés Catalanista (1880) Rafael Dalmau Editor, col. Episodis de la història, 240; Josep M. Figueres El primer congrés catalanista i Valentí Almirall, L’Avenç, núm. 88, desembre 1985

Un comentario en “Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s