La Renaixença

Després d’anys de repressió, cap el 1833 neix un moviment cultural, anomenat Renaixença, que s’enceta amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. El poble català comença a tenir un sentiment favorable a la recuperació de la llengua i de la cultura pròpia, entre altres. El segle XIX és un segle de prosperitat industrial a Espanya i especialment a Catalunya, Astúries i País Basc, ja que eren les ciutats més productives, en matèries tèxtil, mineria i siderometal·lúrgia respectivament…

La Renaixença

A mitjans segle XIX, després de segles de decadència com a llengua literària i de cultura, el català experimentava el procés de recuperació que suposa la Renaixença. Joaquim Rubió i Ors, un escriptor de l’època, va posar un pròleg en un llibre de poesia que és considerat el vertader manifest de la Renaixença. A partir de la seva crida es van començar a celebrar els Jocs Florals de 1859 que són l’inici de la recuperació del català com a llengua literària, en una època de forta diglòssia en la què molts catalans consideraven la seva llengua secundària. Antoni de Campmany escrigué la seva gran obra en castellà justificant-se en què el català era un antic idioma provincial “muerto hoy para la república de las letras”. Des del punt de vista polític, el fenomen de la Renaixença va representar un impuls cap a la recuperació de la consciència nacional col·lectiva, el catalanisme. El segle XIX veu també la primera vertebració del catalanisme com un moviment polític. En aquest procés, hi destacaren tres sectors principals com van ser el Republicanisme federal. Liderat per Valentí Almirall amb la publicació del Diari Català i l’obra Lo Catalanisme. L’Església, a través del moviment encapçalat per Torras i Bages i la col·laboració de Jacint Verdaguer. La publicació més destacada d’aquest període és La Veu del Montserrat. Els intel·lectuals, mitjançant el grup liderat per Àngel Guimerà i la revista La Renaixensa.

El 1880 té lloc el Primer Congrés Catalanista. Reclamen una escola en llengua catalana per transmetre la cultura i la llengua. Aquesta demanda té una primera resposta el 1882 amb la creació del Centre Català, constituït per Valentí Almirall. El 1883 es reuneixen al Segon Congrés Catalanista, donant pas al primer acte oficial en català: el Memorial de greuges. Es tracta d’un escrit demanant al rei, Alfons XII, certs privilegis polítics. Els components del Centre Català volien aconseguir el suport de la burgesia, però això fou inviable. La burgesia no feia seu el català medievalitzant que parlaven i fins i tot sorgí un moviment anomenat La Renaixença popular, burlant-se d’aquells sectors més cultes. Veient que no aconseguien el suport de la burgesia, els integrants del grup de La Renaixensa se separaren del Centre Català i crearen la Lliga de Catalunya, aconseguint així el suport que cercaven. El 1888, aprofitant la visita de la Reina regent a Barcelona per l’Exposició Universal, redacten el Missatge a la Reina Regent, demanant autonomia política per Catalunya. El 1891 es fundà la Unió Catalanista, però no es presentaren a les eleccions, ja que ho veuen absurd per les manipulacions caciquistes i les tupinades. Aquest partit redactà les Bases de Manresa, un programa d’autonomia política per Catalunya. Àngel Guimerà pronuncià un discurs demanant el català com a llengua oficial i acte seguit, la burgesia retirà el seu suport a aquest partit per identificar la demanda de la llengua oficial amb el republicanisme. Paral·lelament al rebrot del catalanisme, arreu de l’Estat sorgeix una nova manera d’entendre l’Estat Espanyol: el federalisme. Francesc Pi i Margall, un català instal·lat a Madrid i un dels presidents de la Primera República Espanyola fou el gran ideòleg del federalisme a l’Estat Espanyol, que definia que només el pacte federal lliurement establert entre les diverses regions espanyoles podia garantir el respecte total a la realitat plural de l’Estat.

A Catalunya, pel contrari, el federalisme va ser una de les cares que va adoptar el catalanisme polític. Una ideologia populista i interclassista, que estava estretament relacionada amb els inicis del moviment obrer. El federalisme català va viure una època gloriosa: el Sexenni Revolucionari. Durant aquest període es va produir una divisió entre federalistes, els moderats i els radicals. Ambdós eren partidaris de la federació, però els radicals exigien com a pas previ a la igualtat la independència, per tal de poder decidir lliurement la federació posterior. Els moderats preferien un federalisme impulsat des del govern central. El 1873, arran de la proclamació de la Primera República Espanyola, un grup de federals intransigents van intentar, des de la Diputació de Barcelona, proclamar l’Estat Català…[1]

Enlace directo: Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880

La Factoria Historica


[1]Joan Badia i d’altres, Llengua Catalana Cou, Ed.Teide, Barcelona, 1988, ISBN 84-307-3290;  Enciclopèdia catalana de l’estudiant Llengua i literatura catalanes núm. 5

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s