La Guerra de Successió

Després de la mort l’1 de novembre del 1700 de Carles II de “les Espanyes” sense descendència, el testament del rei espanyol deixava com a hereu dels seus reialmes un príncep francès, nét seu per línia materna: el duc Felip d’Anjou, és a dir Felip de Borbó, germà menor del futur rei Lluís XV de França, i néts tots dos de Lluís XIV. D’antuvi, Felip de Borbó fou ben rebut al Principat, va jurar els Furs i Constitucions de Catalunya, i fou jurat comte de Barcelona per les Corts Catalanes del 1704, on el Principat va obtenir forts avantatges, com ara el de comerciar directament amb alguns ports d’Amèrica, cosa que trencava per fi el monopoli de Sevilla, la darrera edició vigent dels Furs i Constitucions de Catalunya correspon a aquestes Corts i any. El nou rei, Felip V de Castella i Lleó, “Felip IV” de Catalunya i Aragó, va ésser jurat igualment als altres estats peninsulars. Aleshores va presentar-se a l’espai polític un pretendent addicional: l’arxiduc Carles d’Habsburg, germà petit de l’emperador d’Àustria i rei d’Hongria Josep I

La Guerra de Successió

Fou el moment en què va esclatar la Guerra de Successió espanyola. En aquesta guerra, els dirigents de Catalunya, i bona part del poble, malgrat el jurament ja fet, i per un sentiment de fidelitat dinàstica, i perquè advertien l’autoritarisme de la cort del rei nou, i encara perquè ressentien la pèrdua del Rosselló i els altres comtats del nord a mans dels francesos, es va posicionar a favor del candidat austrohongarès, l’arxiduc Carles, juntament amb València i l’Aragó i les Illes, mateix que una poderosa combinació antiborbònica integrada per Anglaterra, Holanda, Dinamarca, Portugal i Saboia. En canvi, les elits i poble de Castella, i la cort de França, es posicionaren a favor de Felip de Borbó. Finalment, un fet decisiu va decantar aquesta guerra en favor del bàndol borbònic. L’emperador Josep I va morir sobtadament sense fills: el seu hereu natural era son germà Carles. Quan “Carles III” d’Espanya va heretar la corona imperial austríaca, Anglaterra i els altres estats de l’aliança van decidir d’abandonar la guerra i deixar de donar suport al bàndol austriacista davant la possibilitat que el nou emperador pogués reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l’imperi de Carles V. Anglaterra doncs canvià radicalment d’actitud: abandonà el flamant Carles VI d’Àustria a canvi dels territoris de Gibraltar i Menorca que arrencà al Borbó. L’any 1711 Carles VI fou coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i renuncià a la corona espanyola en la signatura del Tractat d’Utrecht. A canvi, als seus dominis s’afegiren els Països Baixos espanyols, el Milanesat, el regne de Nàpols i Sardenya. Felip V de Castella s’assegurava el tron d’Espanya i els anglesos aconseguien de tenir una important presència a la Mediterrània occidental.

A causa d’aquest tractat, els partidaris de l’arxiduc Carles al Principat i a les Balears van perdre tot suport internacional en llur resistència, que va anant reduint-se fins a quedar sols a Barcelona. La ciutat va caure a mans de les tropes filipistes l’11 de setembre del 1714 després d’haver estat assetjada, però la guerra no finalitzaria fins l’11 de juliol del 1715 amb la derrota de Mallorca. Finalment, amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, les centenàries institucions pròpies foren abolides i els regnes que integraren l’antiga Corona d’Aragó van passar a ser regits segons les lleis i els costums de Castella, que esdevenien les de tot l’Estat espanyol a excepció de Navarra i el País Basc, que havien donat suport a Felip d’Anjou. La derrota, a més, va iniciar una etapa de negació contra la personalitat catalana i de forta repressió del que representava. Els opositors més destacats al monarca van haver d’anar a l’exili o patir represàlies que anaven de l’empresonament i la confiscació dels béns propis a la pena de mort. Un dels pilars d’aquesta repressió era la repressió del català, en primer lloc prohibint-lo en l’Administració de justícia, o fins i tot en consells adreçats als corregidors de Catalunya, on se’ls instava directament a introduir el castellà.

Aquesta política anticatalana va suscitar oposicions i resistències: guerrillers armats, però també resistència passiva com l’apel·lació a tractats internacionals i la voluntat clandestina de fer sobreviure la llengua. En són una mostra l’opuscle Via fora els adormits de 1734 i el Record de l’Aliança fet el Sereníssim Jordi Augusto Rey de la Gran Bretanya de 1736. El 1885, el record de les llibertats perdudes continuava ben viu. Uns diputats designats com a representants dels antics regnes de la Corona d’Aragó es van dirigir a Alfons XII demanant el retorn a la situació anterior als Decrets de Nova Planta i reivindicant les llibertats perdudes. És un document ben significatiu, entre altres motius, pel fet d’haver estat redactat durant l’època de major esplendor de la monarquia borbònica per part dels personatges que en principi eren partidaris d’aquesta dinastia monàrquica. És el document que es coneix com a Memorial de Greuges, redactat pel Centre Català, el 18 de març de 1885. Catalunya continuava diferenciant-se de la resta de l’Estat. Des del punt de vista econòmic, la burgesia catalana diferia de l’oligarquia que tenia el poder a la major part de la resta de l’Estat, ja que era defensora de prendre mesures proteccionistes que fomentessin l’adopció d’aranzels que gravessin l’entrada de mercaderies estrangeres per tal de defensar la producció industrial de la seva propietat i protegir-la de la competència estrangera. Això topava amb els interessos dels partidaris del lliurecanvisme, que temien trobar barreres duaneres com a contrapartida als altres països.

Altres divergències amb el govern central per temes econòmics provenien del fet que en períodes de desamortització es va impulsar la indústria a Catalunya comprant territoris en subhasta pública i invertint en maquinària, adobs i fertilitzants, mentre que a altres territoris espanyols encara seguien vivint de l’agricultura tradicional o de subsistència. Més enllà d’una mera disputa econòmica, s’estava posant en joc el model econòmic de l’Estat, per una banda l’Estat basat en l’agricultura, la mineria i en mans d’una oligarquia terratinent que defensava el lliurecanvisme; i de l’altre el basat en la indústria i el creixement de la importància de la burgesia industrial, que defensava el proteccionisme. Finalment es va adoptar una política proteccionista però a vegades es prenien mesures lliurecanvistes. Aquest fet va ajudar la burgesia catalana a prendre consciència de la personalitat diferencial. Durant el segle XIX es van enfrontar els sectors liberals i conservadors de la societat espanyola en una sèrie de guerres civils anomenades guerres carlines, en les quals els líders carlins, que foren successivament derrotats, defensaven entre altres reivindicacions, la restitució dels furs…[1]

Enlace directo: La Renaixença

La Factoria Historica


[1] Albareda J. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona: Crítica, 2010; Álvarez López, Ana. «Los negocios de Luís XIV en Madrid: la acción de sus embajadores en la corte madrileña». Revista de Historia Moderna, 25 (2007), pp. 179-205.. ISSN 0212-5862; Bernardo Ares, José Manuel De. «Tres años estelares de política colonial borbónica (1701-1703)». Cuad. hist. Esp., 80 (2006). ISSN 1850-2717; Escudero, José Antonio. Los orígenes del Consejo de Ministros en España, (2003). ISBN 8474915945; García-Badell Arias, Luis María. «Los primeros pasos de Felipe V en España: Los deseos, los recelos y las primeras tensiones». Cuadernos de Historia del Derecho, 15 (2008), pp. 45-127. ISSN 1133-7613; García-Badell Arias, Luis María. «Luis XIV ante la sucesión de la Monarquía Española: Los Presupuestos de la Embajada de Amelot. 1705-1706». Cuadernos de Historia del Derecho. Vol. Extraordinario (2010). ISSN 1133-7613; Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra, 1a ed. Rafael Dalmau Editor, 2003. ISBN 84-232-0664-5; Martí Escayol, Maria Antònia. Cronologia Guerra de successió 1705-1714, Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència, Barcelona, 2006, ISBN: 84-393-7012-6; Martínez Ruiz, Enrique. Atlas histórico de España, Volum 2. Ediciones AKAL, (1999). ISBN 8470903500.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s