El catalanisme

Segons Joan Fuster que va ser un escriptor valencià en llengua catalana, hi ha “catalanistes” perquè hi ha “espanyolistes”, i de fet el catalanisme s’estructura segles després de l’eliminació dels drets catalans. Aquesta pèrdua dels drets es produeix progressivament durant el segle XVIII, primer a la Catalunya Nord amb la prohibició del català l’any 1700 als territoris afectats pel Tractat dels Pirineus i posteriorment al Principat amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta aprovats per Felip V de Castella, oficialment “de España é Yndias”, l’any 1716. La repressió contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes continuaria també durant gran part del segle XIX i el XX amb les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco….

El catalanisme

Històricament, el catalanisme s’estructura en primer lloc com a un moviment cultural durant la Renaixença en una època on s’intenta recuperar el prestigi social de la llengua i cultura catalanes, després de segles de diglòssia, amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals el 1859. Posteriorment, el catalanisme s’estructura també com un moviment polític; aquest fet es produeix l’any 1892 quan es presenten les anomenades Bases de Manresa que propugnaven la restauració de les antigues Constitucions catalanes, unes normes aprovades per les Corts Catalanes i que atorgaren un elevat grau de sobirania a Catalunya fins el 1714. En l’actualitat, els partits o individus que es declaren catalanistes consideren que Catalunya, o els Països Catalans, són una nació i que en conseqüència mereixen un elevat grau d’autogovern. Les alternatives, però, divergeixen respecte del marc on Catalunya ha d’exercir els seus drets històrics. Així, mentre una part opta per arribar a la sobirania pròpia del poble català a través de l’autodeterminació, d’altres prefereixen una ampliació de l’autogovern dins del marc autonòmic actual o bé es decanten per la creació d’un nou marc federal.

Fitxer:Barcelona a la Guerra de Successió.jpg

Per entendre l’aparició del catalanisme polític cal remuntar-se segles enrere. Hom ho podria fer, per exemple, a quan en el segle XIV els nobles i religiosos catalans, a través de la Diputació del General i el Consell de Cent, foren un bàndol d’una guerra civil en la qual declaraven que llur cap d’estat havia de ser escollit pels catalans. Des de la visió històrica catalanista, Catalunya era un estat independent, confederat amb el regne de València i el d’Aragó en la Corona d’Aragó, el Regne de Mallorca, creat per Jaume I, havia estat reincorporat a Catalunya-Aragó per Pere del Punyalet. Posteriorment, aquesta federació s’amplià. En ajuntar-se amb Castella, els membres de la Corona d’Aragó donaven per fet que passaven a formar part d’aquesta gran confederació lliure, mentre que els membres de l’elit castellana ho veieren més com una suma de territoris fortament units. La diferència de concepcions entre la naturalesa d’aquesta unió donà lloc, al llarg dels segles, a moltes tibantors amb un rerefons catalanista. En acabar la Guerra dels Trenta Anys, es firmà pels representants de Felip IV de Castella i els de Lluís XIV de França, el Tractat dels Pirineus, una de les conseqüències del qual fou la cessió a França dels territoris del comtat del Rosselló i de part del de la Cerdanya. Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya i el Capcir, han continuat sota domini francès des d’aleshores. El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

Fitxer:Renaixensa.jpg

El reial decret francès del 2 d’abril del 1700 va prohibir l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d’aleshores, el francès continua essent l’única llengua oficial, i l’única que s’utilitza en l’ensenyament públic. Recentment, l’Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 “la langue de la République est le français”, “la llengua de la república és el francès”. Aquest article s’utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l’administració. Aquest fet és vist com el primer acte d’anticatalanisme a la Catalunya del Nord després de la no reeixida annexió francesa del segle XV…[1]

Enlace directo: La Guerra de Successió

La Factoria Historica


[1]Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906) (Facsímil).ISBN 978-84-393-7425-1; Lluís Bou Entre la sociovergència i el Pujolisme, Avui, 2 de setembre de 2007

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s