Historia de Catalunya

Malgrat els esforços fets en els darrers vint anys, el coneixement de la Prehistòria a Catalunya resulten encara superficials i incomplets. Fins fa pocs anys es considerava que els primers signes clars de presència humana a l’espai geogràfic que avui es coneix com Catalunya corresponien a la fase del Paleolític mitjà i presentaven una antiguitat aproximada de 25.000 anys, si bé a la Catalunya Nord, es conserven restes del Paleolític inferior d’una antiguitat de 450.000. Ara bé, els treballs realitzats en els darrers anys a alguns jaciments importants, com la Cova de la Font Major (L’Espluga de Francolí), algunes troballes fetes a Salt i altres indicis detectats arreu del país, apunten la possibilitat d’una ocupació en el Paleolític inferior de fins a 300.000 anys d’antiguitat. Pel que fa al Paleolític Mitjà, es conserven diferents jaciments prehistòrics al nord i sud de Catalunya, com ara el cau del Duc o la cova de Mollet (Pla de l’Estany). I el Paleolític Superior, que es desenvolupa fa aproximadament uns 20.000 anys, i que ha deixat restes a indrets com la Bora Gran d’en Carreres, a Serinyà, o el Cau de les Goges, en Sant Julià de Ramis. Entre el 8000 i el 5000 aC es desenvoluparia la fase prehistòrica coneguda com a Mesolític o Epipaleolític…

Història de Catalunya

Vers el 4500 aC s’iniciaria la fase del neolític, del qual s’ha destacat que la sedentarització presenta uns trets molt menys profunds que en altres territoris, a causa de la forta presència de bosc mediterrani, que permetria el manteniment d’una elevada activitat caçadora i recol·lectora. Es troba representat fonamentalment pels jaciments de les Mines de Gavà o de la Draga Banyoles. Entre els anys 2500 i 1800 aC es desenvoluparà la fase del Calcolític, en la qual apareixeran els primers objectes de coure. Li segueix l’Edat del Bronze, entre els anys 1800 i 700 aC, moment que coincidirà amb l’arribada dels pobles indoeuropeus. I en el segle VII aC el territori assolirà l’Edat del Ferro. Els ibers són un conjunt de pobles que, segons les fonts clàssiques dels historiadors, escriptors i geògrafs grecs i romans com Hecateu de Milet, Ruf Fest Aviè, Herodot, Estrabó, etc., identifiquen a la costa oriental de la Península Ibèrica amb aquest nom almenys des del segle VI a.C: elisics, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castellans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l’enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen a grans trets en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costera que va des del sud del Llenguadoc fins Alacant, que penetra a l’interior per la vall de l’Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.

El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de forma uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d’altres i que a vegades comparteixen amb pobles no identificats com a ibers. Des del final del segon mil·lenni, els pobles de la Mediterrània oriental es van sentir atrets per la Península Ibèrica, com ho demostra la instal·lació de les primeres colònies fenícies a Andalusia vers el 1100 aC. Seguint les rutes obertes pels fenicis, en el segle VIII aC, es fundaren les primeres colònies gregues a l’est de la costa mediterrània, com ara Rhode, en l’actualitat Roses i el 580, Emporion, en l’actualitat Empúries, tot deixant per als fenicis el sud de la costa. L’Ebre va ser la primera frontera militar entre cartaginesos i romans en el 269 aC. Després de la conquesta de Sagunt, ciutat aliada dels romans per les tropes púniques liderades per Hanníbal el 218 aC va esclatar la Segona Guerra Púnica, que duria al ple domini romà de la península ibèrica. Els romans van ser els estructuradors bàsics del territori de Catalunya tal com avui l’entenem, tant en infraestructures com en creadors de ciutats. La Hispània Citerior fou una de les dues províncies en què es va dividir la península Ibèrica després de la conquesta romana. Va ser creada el 197 aC, i s’hi inclou l’actual territori de Catalunya. L’increment de territori controlat per Roma i l’enriquiment que això produïa en els seus governants va conduir a una etapa molt convulsa entre els segles II i I aC, que van transformar la República Romana en Imperi romà quan Octavi (August) va vèncer tots els seus enemics el 31 aC. August va proclamar l’imperi el 13 de gener de l’any 27 aC. En virtut d’aquesta reforma s’encarregava del proconsulat de totes aquelles províncies que tenien acantonades legions prenent així el comandament de tot l’exèrcit i del mateix August dependrien els oficials i soldats. Entre les províncies afectades per aquestes mesures hi havia la Citerior. Hispània, constituïda per dues províncies, la Citerior i l’Ulterior, va ser dividida en tres: Tarraconense, Bètica i Lusitània l’any 27 aC. La pressió dels huns, que liderats per Àtila va arribar a les portes de Roma, va empènyer les tribus germàniques cap a Europa Occidental. Per intentar fer front a aquesta crisi, a la mort de Teodosi I el gran va deixar la part occidental en la que es trobava Hispània de l’imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi. La invasió va precipitar la Caiguda de l’imperi romà el 476. Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l’est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV vers occident empesos pels huns. Al Danubi els gots es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península ibèrica durant el segle V. El 410 els visigots van saquejar Roma i van establir-se a Barcelona el 415. Poc després arriben a un pacte anomenat foedus amb Roma entre el 418 i el 507 segons el qual es federaven i combatrien a favor de l’imperi, enfrontant-se als huns, a qui venceren a la batalla dels Camps Catalàunics en l’any 451. Es va establir el regne de Tolosa des d’on iniciaren durant el regnat d’Euric una expansió que els portarà un altre cop a Catalunya i la península, aquest cop de forma definitiva ja que progressivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Llavors van establir la capital a Narbona, Barcelona un altre cop, i finalment Toledo, lloc des d’on podien controlar per una banda els sueus establerts al que avui és més o menys Galícia, els vascons i càntabres al nord i els bizantins establerts a la bètica.

En morir Vítiza el 710, els seus enemics elegiren rei Roderic. Els fills de Vítiza, partidaris d’Aquila II es refugiaren a Ceuta, on governava el comte Olbà, dit també Julià, sota el domini de Mūsà ibn Nusayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjava Pamplona i lluitava contra els bascs revoltats, els àrabs, comandats per Tàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l’estret i s’establiren al lloc després anomenat Gibraltar contra l’opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l’exèrcit, i s’entaulà la Batalla de Guadalete, en la que els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d’aquest fou destruït. Les batalles es van anar succeint, i Ardó, que va succeir Aquila II va concedir l’ocupació de Catalunya, que es va completar el 720, i Musa es va convertir en el primer valí de l’Àndalus. L’organització de Catalunya durant el període de domini visigòtic va continuar sent la mateixa que durant el domini romà, i l’impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus. La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d’origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els vascons. El judici a Paulus, general visigot, s’ha conservat. El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d’Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l’època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny. Segons l’historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l’intent de creació d’un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta (altiplà) central com punt de partida d’organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona. En la primavera del 713 Abd-al-Aziz ibn Mussa, fill de Mussa ibn Nussayr, governador de Kairuan, firmava un pacte de capitulació amb el noble Teodomir, pel qual aquest reconeixeria la sobirania islàmica i passava administrar un ampli territori que abastava les conques dels rius Segura i Vinalopó, la futura kura de Tudmir, amb el seu centre a Oriola. Aquest és el punt de partida de la islamització del Xarq al-Andalus, per la costa mediterrània ibèrica. El 773, Abderramán I proclama l’Emirat de Còrdova, independitzant políticament als musulmans d’Al-Andalus.

Abd al-Rahman III considerà adient la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta (branca omeia), haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular i la creació del Califat fatimita en Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad. És l’etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada atès que acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron, que es desencadenà entre els partidaris de l’últim califa legítim Hixem II, i els successors del seu primer ministre o hadjib, Almansor. En el transfons també existien problemes amb l’excessiva pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. Oficialment, no obstant, el califat seguí existint fins l’any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l’estat omeia en multitud de regnes coneguts com Taifes. La divisió en taifes es va reproduir en diverses ocasions, creant-se més taifes. També se succeïren diferents invasions des del nord d’Àfrica, com la dels almoràvits entre el 1090 i el 1102, els almohades entre el 1145 i el 1146 i els benimerins en l’any 1224. El terme Gòtia es va fer servir per designar els territoris que serien els comtats catalans per part dels francs, o també com a sinònim de Hispània, fins la independència dels comtats respecte l’imperi franc. Segurament també formava part del territori la Septimània. El terme també es va estendre per definició als habitants autòctons dels Pirineus en contraposició als hispani la resta de la península. Els comtats de la Marca Hispànica que feien frontera amb el poderós emirat de Còrdova, van ser el nucli expansiu del que aviat seria Catalunya. Carlemany va fundar la Marca Hispànica als territoris de l’actual Catalunya per actuar com a defensa entre cristians i musulmans. Era un terra fronterera, amb continus canvis organitzatius i pactes amb els veïns àrabs. Destaquen els comtats com a nuclis territorials i el paper de l’església, a través dels seus monestirs com el de Ripoll, per exemple. Els primers comtes depenien totalment dels carolingis però a mesura que passaven els anys es van anar independitzant. De la mateixa manera, previsiblement aquests primers comtes no eren originaris de les terres que governaven sinó d’arreu de l’Imperi. A la llarga es passaria de comtes foranis a comtes naturals del país essent Guifré el Pelós, potser el primer d’aquests. Guifré el Pelós va unificar els comtats d’Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona, progressivament més autònoms dels francs. Amb Borrell II, comte de Barcelona, es pot considerar que aquests comtats arriben a la seva independència envers el regne franc en tant que Borrell considera trencat el vincle de vassallatge que el lligava al rei franc quan aquest no l’ajudà davant l’atac d’Al-Mansur a la ciutat de Barcelona el 985.

La societat d’aquesta època era fortament rural. Cada nucli de població produïa el que necessitava, hi havia poc excedent i poc comerç, tret de les ciutats. Barcelona va anar guanyant importància. Les vegueries eren el sistema més arrelat de divisió administrativa tant en la baixa edat mitjana com en tota la moderna, estaven sota les ordres d’un veguer, nomenat pel rei. Amb el pas de l’edat moderna i l’allunyament de la cort reial els conflictes jurisdiccionals es van agreujar i complicar donat que molts llocs estaven sota diversa administració senyorial, religiosa o de la Generalitat, i com que les Corts cada vegada eren convocades amb menys assiduïtat, els representants de les viles i els veguers perdien poder. Això va fer que moltes disputes es resolgueren, paral·lelament a l’Audiència i mitjançant bandolers. La derrota aragonesa a la Batalla de Muret el 13 de setembre de 1213 i la mort del rei Pere el Catòlic significà la fi de l’expansió de la corona d’Aragó a Occitània. En endavant l’expansió es dirigirà a València i a les Illes Balears i la resta del Mediterrani. La baixa Edat Mitjana és l’època de màxima esplendor catalana, sota la corona d’Aragó. Els monarques aragonesos, especialment Jaume el Conqueridor o Jaume I, van conquerir als àrabs gran part dels seus territoris, expandint el català com a idioma de cultura. A més, una potent flota naval va expandir-se per la Mediterrània, fins al punt que la llegenda diu que “ni un peix gosava nedar sense les quatre barres”. S’editen les Quatre grans cròniques catalanes, Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, i apareixen personatges com Ramon Llull i el període del Segle d’or valencià.

Fitxer:Cortes Catalanas.jpg

En el trànsit d’un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del poder reial per part de les corts, on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia urbana. Aquest sistema constitucional donà lloc a unes institucions de govern sorgides a partir del segle XIII, la Diputació del General que, a partir de 1359 fou coneguda també com a Generalitat de Catalunya que va adquirir progressivament un paper polític. El govern es feia a través de les Corts Generals de l’any 1214 i les administracions locals, entre les que destaca el Consell de Cent de Barcelona. A la mort del rei Martí l’Humà el 1410 es va fer l’elecció entre els diversos pretendents a la Corona d’Aragó al Compromís de Casp el 1412. Finalment van sortir victoriosos els Trastàmara en front de Jaume d’Urgell, que no acceptà el resultat, es revoltà i va ser empresonat fins la seva mort. La màxima extensió que ocupà la Corona d’Aragó és durant el segle XIV, quan, a part dels dominis peninsulars, es posseeixen les Balears, Sardenya, el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols, i els ducats d’Atenes i Neopàtria…[1]

Enlace directo: El catalanisme

La Factoria Historica


[1] Historia de Cataluña, V. Balaguer (II vols., Madrid, 1886, &c.); Historia de Cataluña, A. Bori y Fontesta (Barcelona, 1898); Origines historicos de Cataluna, J. Balari y Jovany, Establecimiento Tipográfico de Hijos de Jaime Jesús, (Barcelona, 1899); Col·lecció de monografies de Catalunya, J. Reig y Vilardell (Barcelona, 1890)

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s