La Vida real de Sant Jordi

Sant Jordi nascut en Diòspolis, Palestina, en v. 270  y mort en Nicomèdia, Bitínia, el 303, va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l’Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l’Edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari. Sovint s’ha confós o s’ha barrejat la seva història amb la del bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s’ha de confondre…

La Vida real de Sant Jordi

De la vida del sant no se’n tenen dades històriques, solament referències en multitud de llibres, com són ara el palimpsest Acta Sanctorum del segle V, el Georgslied del segle IX, o els escrits de Iacopo da Varazze, bisbe de Gènova amb La Llegenda Àuria, segle XIII. La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod en Israel. Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policromia, i tingueren un fill; Georgios, en català, Jordi. En arribar a la majoria d’edat, Jordi s’allista a l’exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i féu part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclecià. El 303, l’emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià. Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l’encadenen a una roda d’espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l’esposa de l’emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l’exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats. El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després Constantí I hi féu edificar una església en honor seu, seguint consells d’Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel Papa Gelasi I.

Per tal de resseguir la vida dels màrtirs i determinar la seva historicitat es considera cabdal l’existència d’un acta matyrum vàlida. En el cas de Sant Jordi aquestes actes tenen defectes: no son coetànies, i a més, descriuen fets ja impregnats d’un aire llegendari. Les actes més antigues indiquen que Jordi és fill de Geronci, un noble persa, i Policrònia, dama palestina; Essent educat com a cristià, Jordi forma part de la milícia romana i viu en pecat amb una vídua. Quan l’emperador Dioclecià proclama l’edicte que obliga a rendir culte a Apol·lo, Jordi renega de la milícia, distribueix ses riqueses i s’enfronta a l’emperador, per la qual cosa es empresonat i martiritzat. Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat tres cops: cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap i columnes al cos, etc. Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tord i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial. A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. Finalment l’any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l’acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa i en desautoritzà als autors. El papa pontificà: «Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu». L’arrel d’aquest fet s’escau en que la propagació del culte al Sant era un fenomen imparable. L’arrel d’aquesta propagació s’ha de cercar en la superposició de la figura del sant a quelcom més antic, doncs Sant Jordi es tracta d’un màrtir amb un historial feble, malvist per bona part de l’església, cal recordar que es descriu que viu en pecat.

Fitxer:Icon8.jpg

La figura de Sant Jordi era el resultat de la síntesi d’un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedí que s’assimilés al cristianisme: com a religió emergent, el cristianisme necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador. El culte i la devoció a sant Jordi pren volada entre les comunitats cristianes primitives de l’orient de l’Imperi Romà, que li edifiquen esglésies i temples: en començar el segle v ja existien desenes d’esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Palestina. amb l’epicentre a la ciutat de Lydda (Diòspolis), en aquesta hi ha l’església de sant Jordi, construïda el 350, a la cripta de la qual hi ha la tomba del màrtir. Al segle vi la ciutat ja era inclosa en el pelegrinatge cap a Terra Santa. Sant Jordi era conegut gràcies a Gregori de Tours, que l’havia inclòs en un llibre dedicat a la glòria dels màrtirs. No obstant a Occident sant Jordi no destacava. L’any 1098, durant la primera croada, els croats quedaren sorpresos quan varen prendre Diòspolis de mans turques: aquells infidels havien conservat el culte a sant Jordi, aqui els musulmans anomenaven Khidr o El Cavaller Verd. El protector del les milícies romanes de Bizanci, el màrtir triat com a patró era també un home sant musulmà. El cavaller verd és esmentat en diversos passatges de l’Alcorà i, en aquella època, comptava amb santuaris al llarg del món islàmic, gaudint d’una enorme devoció popular, tanta, que havia estat la inspiració de diferents contes, com aquell que explicava que lluità contra el drac per protegir una bella princesa. El croats retornaren a ses terres amb una vella història en la qual el seu patró era protagonista d’un relat cavalleresc. La figura del sant s’estengué per Occident. En tornar a Anglaterra des de Palestina, el rei Ricard Cor de Lleó parlava del sant amb entusiasme, explicava que se li havia aparegut prop de Jerusalem, i per aquest motiu, ordenà la reparació del seu sepulcre a Lydda, després que aquest fos destruït per Saladí. Els croats en popularitzen la devoció, expandeixen el culte al sant per tot l’Occident cristià i l’implanten a tot Europa. L’any 1246 Iacopo de Voragine va divulgar la Llegenda àuria on s’inclouen els episodis de Sant Jordi, el drac i la princesa, que es popularitzen arreu i produeixen innombrables versions. A partir del segle XIV, sorgeixen nombroses llegendes guerreres en les que apareix miraculosament sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. Sant Jordi és el patró de diverses territoris i nacions, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, Djibouti, etc. Així mateix el sant és protector de les ciutats d’Alcoi, Gènova, Venècia, Ferrara, Nàpols, Hannover, Amersfoort, Istanbul, Beirut, etc. Quant a les relíquies del sant, en trobem a Alcoi, on es conserven dues falanges de la mà dreta del sant, Conques (a França) i Gènova, Venècia (San Giorgio Maggiore) i Roma (San Giorgio in Velabro). De Venècia, una petita relíquia del crani fou cedida a la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona. També és el patró dels enginyers geòlegs d’Espanya.

Fitxer:Batalla del Puig, San Jorge y Jaime I de Aragón.jpg

A Catalunya, comencen a estendre’s les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d’Aragó es deu a l’ajut que va donar el sant al rei Pere I d’Aragó l’any 1096. Segons s’explica, l’esmentat rei va guanyar la batalla d’Alcoraz que va implicar la reconquesta d’Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per a agraïr la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D’Aragó. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s’esmenta a començament del mateix segle XV en les Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat[1]

La Factoria Historica


[1]CARBONELL, Vicent (1672). Célebre Centuria, edició facsímil, Alacant: Caja de Ahorros Provincial de la Excma Diputación Provincial de Alicante, 1976. ISBN 84-500-7283-2; VILAPLANA GISBERT, José (1892). Historia Religiosa de Alcoy , edició facsímil, Alacant: Excma Diputación Provincial, 1977. ISBN 84-500-2418-8; VICEDO SANFELIPE, Remigio. Guía de Alcoy, Imprenta el Serpis, Alcoy 1925; SANTONJA, Josep Luis (2001), Alcoi: sociedad, fiestas devociones, iconografía (s.XIII-XIX). Alcoi: Librería Llorens, ISBN 84-85878-26-4

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s