Valentí Almirall. Català d’esquerres

En temps difícils per Catalunya, en què el moviment nacional ha caducat i està sota un estat fracassat, podem tornar als orígens i veure que hi ha un altre tipus de catalanisme, menys bel·licista, més actual, més educatiu i cultural, que vol unir i no atacar, que es mou amb fermesa, però coneix els diferents matisos culturals i polítics. Valentí Almirall ha quedat oblidat per un nacionalisme de dretes de tipus burgès, conservador, que es mou millor entre l’odi i les rancúnies, que sempre parla de projectes però abandona la causa fàcilment si hi ha diners o interessos per mig, potser si volem que aquest viatge a Ítaca no sigui un fracàs haurem de tornar a les idees d’un home, un català d’esquerres…

VALENTÍ ALMIRALL

Català d’esquerres

Valentí Almirall i Llozer fou un polític català, més que un polític va ser considerat un dels pares del catalanisme modern, i més concretament, del catalanisme d’esquerres. Nascut en Barcelona el 1841 era fill de comerciants i estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué de deixar-la per haver criticat el professor Claudi Lorenzale que fou un pintor català, integrant del natzarenisme. Va ser molt reconegut com retratista. Amb Pau Milà, Lorenzale representava el moviment romàntic medievalista que és l’origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença.

Valentí Almirall sabia parlar grec, llatí, francès, anglès, italià i alemany, i el 1863 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. La seva situació econòmica benestant i la poca vocació que tenia per a exercir com a advocat l’empentaren cap a la política activa. Participà en la preparació i en els fets de la revolució de 1868 a Barcelona; dirigí El Federalista i col·laborà a la Revista Republicano-Federal, des d’on publicà opuscles força radicals com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitució federal de la Nació Espanyola i per la de l’Estat de Catalunya. Observacions sobre la manera de plantejar la confederació a Espanya. Es declarà hostil a tota mena d’entesa amb els monàrquics i prengué part important en el pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, signat entre representants d’entitats republicanes de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Aragó.

Entre 1868 i 1881 milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) on era el principal dirigent dels federals intransigents de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual en fou escollit el primer president, i del diari El Estado Catalán (1869-1870 i 1873). Es caracteritzaren pel seu dogmatisme, intransigència, maximalisme i idealisme. Volien transformar l’estat centralista i uniformitzador espanyol, en un estat federal i descentralitzat, amb una revolució federal des de baix, sorgit de l’iniciativa de les classes populars; una revolució federal que implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació. Prengué part a la revolta federal de Barcelona de setembre de 1869. Fou fet presoner i internat a les Balears, però aconseguí evadir-se a Alger i d’ací a Marsella, on residí fins a la concessió d’una amnistia. Novament a Barcelona, es presentà a les eleccions com a alcalde, però es negà a un jurament incompatible amb el republicanisme i no pogué ocupar el càrrec. Participà també en la revolta contra les quintes de l’abril del 1870 a través dels seus articles a La Campana de Gràcia. Quan es proclamà la Primera República Espanyola l’11 de febrer de 1873 es traslladà a Madrid, on hi continuà publicant El Estado Catalán, el 8 de març-11 de juny de 1873, propagador del federalisme català. Però aviat es mostrà en desacord amb el desenvolupament de la República, i tornà a Barcelona. Fins el 1879 es va mantenir al marge de l’activitat política i intentà dedicar-se a la literatura amb el pseudònim A. Z. Sota, i el 1878 fou nomenat president de l’Ateneu Lliure de Barcelona.

El 4 de maig del 1879 començà a publicar el Diari Català, el primer diari en català, que va suspendre pel juny del 1881 quan trencà amb Francesc Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880 fou un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels congressistes. El 1881 intervingué en l’organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona, que el 1884 es transformaria en partit polític. El 1883, organitzà el Segon Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid. A convertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885 fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al rei Alfons XII. En aquell any exposa:

Què és lo catalanisme? És lo mateix que regionalisme o particularisme? (…)

Si separant los ulls del passat los fixem en lo present, la vergonya i la indignació han de fer-nos sortir los colors de la cara. Veritat és que desfruitem de cert benestar material; veritat és que, relativament a lo restant de la nació, tenim certa riquesa; però tal benestar i riquesa hem hagut de comprar-los a preu de dignitat. Catalunya no té personalitat reconeguda ni menys respectada, i els catalans, en los demés detalls insignificants de la vida, hem de sentir l’estigma de la subjecció. Avui no som més que una part d’una nació caduca, quals esplendors, sens força ja ni per governar-la, conserven, no obstant, prou esma per estrènyer cada dia més les lligadures amb què tenen amarrades les regions que es mostraren un dia amb personalitat pròpia. La nostra vida moral i política és avui perfectament nul•la; lo nostre caràcter és avui completament desnaturalitzat, rebaixat.

La comparació entre el passat i el present nos diu ben clar on està lo mal. Lo gran principi de llibertat en què es basava la Confederació Catalano-Aragonesa va elevar-nos; la subjecció que ens ha imposat l’autoritarisme absorbent castellà nos ha enfonsat. Conegut lo mal, no és díficil saber on se troba el remei[1]

El 1886 va publicar la seva obra cabdal, Lo Catalanisme, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista. primera exposició sistemàtica de la doctrina política catalanista. En la seva obra explicava els problemes polítics de la Espanya dels seus dies, lamentant el seu estat de postració econòmica, industrial y cultural. Va denunciar la corrupció i el deute públic, la poca neteja de las eleccions y la immoralitat dels polítics. Considerava que el factor principal de la decadència de la nació era lo que ell anomenava unitarisme, por lo que estimava necessària la descentralització per aconseguir que les províncies es desenvoluparen en profit de tota la nació. Considerava varis tipus d’humans en Espanya, situant als catalans a prop dels anglosaxons, per el seu sentit pràctic individualista, mentre que els castellans els caracteritzava per el seu idealisme, encarnat en la figura de Don Quijote. Considerada la decaiguda de la Espanya castellana, Cataluña deuria portar el rumb d’Espanya, encara que criticant que els seus paisans catalans fossin tan narcisistes por considerar tot lo català immillorable i ser incapaços de donar-se comte dels seus defectes demostrant..

«una vanidad estúpida o una ignorancia deplorable» y no logrando otra cosa que «poner en ridículo a Cataluña y al catalanismo».

Marcelino Menéndez Pelayo no va tardar ni un any des de l’aparició del més important llibre de Almirall, Lo Catalanisme, per denunciar en una carta a Juan Valera del any 1887 els següents termes:

«El catalanismo, aunque es una aberración puramente retórica contra la cual está el buen sentido y el interés de todos los catalanes que trabajan, debe ser perseguido sin descanso porque puede ser peligroso si se apoderan de él los federales como Almirall, que ya han comenzado a torcerle y a desvirtuar el carácter literario que al principio tuvo. El tal Almirall es un fanático todavía de peor casta que Pi y Margall, a quien siguió en un tiempo, pero cuyo catalanismo ya no le satisface o le sabe a poco. Está haciendo una propaganda antinacional de mil diablos. Y asómbrese usted: le apoya el mismísimo Mañé y Flaquer desde las columnas del archiconservador Diario de Barcelona. El misterio de todos estos autonomismos está en que a esos señores no se les ha hecho ni se les hace en Madrid todo el caso que ellos se figuran merecer».

Valentí Almirall va combatre sempre l’idea de que la solució per Catalunya fos el separatisme:

«Nosotros no aspiramos a la independencia. Por muchos y grandes que sean los agravios recibidos; por más degenerados que nos veamos por culpa en gran parte de otros, no hay hoy en Cataluña quien sea reflexivamente separatista, ni lo seremos sino en el último extremo (…) El catalanismo regionalista aspira, sí, a romper la unidad uniformadora que nos oprime, pero con igual fuerza desea la unión que ha de darnos salud y fuerza».

Entre altres motius contra la separació d’ Espanya va enumerar els següents:

«Los intereses creados durante los siglos transcurridos desde la unión; los que ya existían cuando ésta se realizó; el comercio con las colonias españolas consumidoras de muchos de nuestros productos; el conocimiento de la lengua castellana, generalizado entre nosotros, y que durante mucho tiempo no podríamos suplir por ninguna otra; la exuberancia de nuestra producción industrial y manufacturera, el mercado natural de la cual y casi único son las regiones agrícolas de la península, y cien otros lazos que nos ligan a la nacionalidad de la que formamos parte, serían otros tantos obstáculos a nuestra independencia».

La opció de separar-se de Espanya per integrar-se en altre país li semblava igualment extravagant:

«La separación de Cataluña para entrar a formar parte de una nación que no sea España es absurda, y aun en el caso de que fuese posible, no nos convendría en absoluto. No lindamos más que con Francia, y ningún interés moral ni material esperable de la unión nos liga con nuestros vecinos. El carácter que entre ellos predomina es tan diferente y opuesto al nuestro como el castellano (…). Los catalanes del Rosellón han perdido mucho más su personalidad que los de este lado de los Pirineos, por lo que su ejemplo no puede tentarnos. El temperamento francés, menos idealista que el castellano, es tan absorbente e intolerante como él».

El model polític que propugnava Valentí Almirall per aconseguir la regeneració de la nació espanyola era una república federal a imatge dels Estats Units y Suïssa -països als quals els seus sistemes de governs va dedicar varis estudis-, en el que se dividiren les competències entre els Estats membres i l’Estat Federal, que havia de exercir les funcions característiques del poder central; i, en el cas de no poder renunciar al sistema monàrquic, una monarquia dual, como la llavors existent en Austria-Hungria.

En aquell mateix 1887 Valentí Almirall fou escollit president del Centre Català, però la seva actitud hostil al projecte d’Exposició Universal de Barcelona i a l’alcalde Francesc Rius i Taulet va provocar l’escissió dels elements conservadors més joves que fundaren la Lliga de Catalunya. S’oposà a la designació de la regent Maria Cristina d’Àustria com a Reina dels Jocs Florals de 1888, i n’organitzà uns d’alternatius.

La caiguda de la influència política del Centre Català en detriment de la Lliga de Catalunya, i una davallada en la seva salut amb les primeres apoplexies, van fer que el seu caràcter es tornés ressentit. Tot i així, el 1896 fou escollit president de l’Ateneu Barcelonès, i hi pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d’aquest càrrec cridà l’atenció sobre el procés de Montjuïc que fou el procés militar que seguí a l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l’anarquisme obrerista català, i foren detingudes 400 persones, entre elles els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve Josep Llunas i Pujals i Teresa Claramunt, i l’intel·lectual Pere Coromines. Tots foren reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats. Alguns petits nuclis federalistes i republicans, així com Alejandro Lerroux, intentaren de recuperar a Valentí Almirall políticament, però ell no ho va voler. Va morir sol i cedí la seva casa a la ciutat de Barcelona per a crear-hi escoles públiques. Les eleccions de 1901 van ser les primeres en las que el catalanisme polític va obtenir un notable èxit, el qual no hagués sigut possible sin el desastre de 1898. Valentí Almirall no gaudiria pero d’aquest èxit i moriria només tres anys després, en la seva ciutat natal, el 20 de juny de 1904, dos anys després de haver publicat la seva obra capital, Lo Catalanisme, en castellà. En aquesta nova edició va escriure un pròleg en el que deplorava las noves circumstancies polítiques de Catalunya, nascudes darrere del desastre de 1898, pròleg que ha sigut sistemàticament oblidat i ocultat durant un segle. En ell Almirall va acusar als catalanistes en general d’haver convertit el moviment per el que ell tant va treballar en un cultivador del odi i el separatisme de la resta de Espanya.  Valentí Almirall es configura com un fonament comú per al catalanisme polític que justament ha fet que se’l considerés el forjador del catalanisme polític per la importància i repercussió de la seva aportació. La vigència del federalisme i el catalanisme renovador amb la gran aportació de la maçoneria i el liberalisme de què impregnà la seva ideologia, el configuren com un dels antecedents essencials del republicanisme catalanista de tanta importància en el decurs del segle següent. Va morí en Barcelona en 1904 sent poc reconegut per l’historia, d’un veritable català d’esquerres[2]..

La Factoria Historica

______________________

[1] Valentí Almirall, 1885.  Citat a: Félix Cucurull. Panòramica del nacionalisme català. París, 1975

[2] A la seva bibliografia, ultra les obres esmentades, consten: Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (Barcelona, 1873); La Casa de Caridad de Barcelona (Barcelona, 1879); La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (Barcelona-Vilanova i la Geltrú, 1881?); El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (Barcelona, 1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (Vilanova i la Geltrú, 1884); Lo Cobden Club (Barcelona, 1886); Poesia del Regionalisme (Barcelona, 1886); Explicaciones. Cartas Políticas. (Barcelona, sd); Catalanisme (Barcelona, “La Lectura Popular”, sd); Articles literaris (Barcelona, 1904). 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s