Pàgina d'inici » Posts tagged 'Historia de Catalunya'
Arxiu d'etiquetes: Historia de Catalunya
Historia de Barcelona
Los primeros rastros encontrados de población en el área de la ciudad se remontan a finales del neolítico, del 2000 a 1500 a. C.. Sin embargo, los primeros pobladores destacados no aparecen hasta los siglos VII – VI a.C., los layetanos, un pueblo íbero. Según la tradición, durante la Segunda Guerra Púnica, los cartagineses tomaron la ciudad, refundada por Amílcar Barca, padre de Aníbal. Según las mismas tradiciones el nombre de Barcelona deriva del linaje cartaginés Barca aunque, sin embargo, no hay pruebas de la presencia cartaginesa en el llano de Barcelona. Tras la derrota de aquel pueblo por la creciente dominación de los romanos, estos tomaron el territorio hacia 218 a. C. y rebautizaron la ciudad como COLONIA IVLIA AVGVSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO entre el 15 a. C. y 10 a. C.. En el mapamundi de Claudio Ptolomeo aparece con el nombre Barcino. Barcino tomó forma de castrum o fortificación militar en sus primeros tiempos aunque el comercio fue reorientando la importancia de la ciudad; en el siglo II fue amurallada por orden del emperador romano Claudio y ya en el siglo III contaba con una población de entre 4.000 y 8.000 habitantes…
Catalunya actualment
La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes fou un moviment que va sorgir com a reacció al Manifest dels 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català. La Crida nasqué en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març de 1981, patrocinat per Felip Solé i Sabarís i Aureli Argemí i Roca. La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en un acte massiu al Camp Nou, on s’aplegaren 100.000 persones el 24 de juny de 1981. Durant els anys 80, la Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català…
Terra Lliure
Es va donar a conèixer oficialment en un partit de futbol en el Camp Nou de Barcelona, el 23 de juny del 1981, en el marc de la campanya Som una Nació. En el seu primer comunicat públic, amb el títol “Crida de Terra Lliure”, s’autodefineix com una “organització revolucionària que lluita per la independència total dels Països Catalans” i fa una crida a la “lluita contra el procés de destrucció sistemàtica a què està sotmesa la nostra nació”; destrucció que concreta en diversos punts, el primer dels quals es refereix a la “destrucció política que suposa la separació dels Països Catalans en tres regions autònomes amb llengües i símbols diferents, institucions diferents…”. Aquesta declaració de principis, datada en els “Països Catalans” el 24 de juny de 1981, es tanca amb les proclames: “Visca la Terra! Independència o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació, Països Catalans!”…
El Catalanisme durant la transició
Malgrat la forta repressió franquista durant els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada cop més intensa. La mort de Franco, l’any 1975, va obrir la porta a una transició cap a la democràcia. A Catalunya l’inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per motius polítics com econòmics. Durant l’hivern de 1976 s’organitzaren diverses manifestacions a Barcelona sota el lema “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” A l’estiu la Marxa de la Llibertat va recórrer moltes poblacions catalanes mentre a nivell estatal el govern format per la monarquia va dimitir i va cedir el poder a Adolfo Suárez González, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento…
El Franquisme
La victòria militar el 1939 inicia aquesta etapa, que a part de la prohibició de les llibertats democràtiques, reprimí durament tota expressió del caràcter nacional de Catalunya. El catalanisme va passar a ser clandestí o a l’exili. Bàsicament estigué fonamentat en el Front Nacional de Catalunya, creat sobretot per militants d’Estat Català incloent els de Nosaltres Sols! i, en menor mesura, també pels de Esquerra Republicana de Catalunya. A finals de la dictadura es crearien altres partits com el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, sorgit del Front Nacional de Catalunya…
El Republicanisme
Una altra part dels republicans, el partit federal català, anava accentuant les tendències autonomistes en relació a la resta del partit estatal. El 1833 va redactar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola. Els republicans no federals s’agrupaven, a Catalunya, al voltant de la Unió Republicana, impulsada per l’expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón, el qual es va mostrar receptiu a les reivindicacions catalanes i fins i tot participà al moviment Solidaritat Catalana. Aquest últim fet va provocar una escissió dins el partit, liderada per Alejandro Lerroux, el Partit Republicà Radical, basat en la demagògia, el populisme i l’anticatalanisme, que considerava burgès. Pel que fa a la Lliga Regionalista, cap el 1922 es divideix en dues tendències: l’Acció Catalana (intel·lectuals) i Estat Català (Francesc Macià)…
Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880
En aquesta etapa inicial del catalanisme polític, la personalitat més notòria és Valentí Almirall, qui participà activament en la vida política al costat dels federals intransigents o radicals oposant-se al centralisme, l’oligarquia i l’especulació. Almirall pretenia regenerar Catalunya de manera que repercutís a la resta de l’Estat, que imaginava com una associació de pobles a manera de la Corona d’Aragó. Almirall va intentar unir les dretes i les esquerres catalanistes, però no ho va aconseguir perquè existien massa divergències entre els dos corrents. Va impulsar el Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar el 1880, en el que es conjuntaren els diferents grups catalanistes: el federalisme republicà i el corrent apolític, el literari, el propulsor dels Jocs Florals i de la revista La Renaixensa, però les tendències esquerranes d’Almirall va fer que el grup de La Renaixensa abandonés el Congrés i trenqués l’entesa. Tot i això, el Congrés va prendre tres acords cabdals: crear una entitat aglutinadora del catalanisme, el Centre Català, el començament de gestions per constituir l’Acadèmia de la Llengua Catalana que tindrà una curta vida, i la redacció d’un document en defensa del català…
La Renaixença
Després d’anys de repressió, cap el 1833 neix un moviment cultural, anomenat Renaixença, que s’enceta amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. El poble català comença a tenir un sentiment favorable a la recuperació de la llengua i de la cultura pròpia, entre altres. El segle XIX és un segle de prosperitat industrial a Espanya i especialment a Catalunya, Astúries i País Basc, ja que eren les ciutats més productives, en matèries tèxtil, mineria i siderometal·lúrgia respectivament…
La Guerra de Successió
Després de la mort l’1 de novembre del 1700 de Carles II de “les Espanyes” sense descendència, el testament del rei espanyol deixava com a hereu dels seus reialmes un príncep francès, nét seu per línia materna: el duc Felip d’Anjou, és a dir Felip de Borbó, germà menor del futur rei Lluís XV de França, i néts tots dos de Lluís XIV. D’antuvi, Felip de Borbó fou ben rebut al Principat, va jurar els Furs i Constitucions de Catalunya, i fou jurat comte de Barcelona per les Corts Catalanes del 1704, on el Principat va obtenir forts avantatges, com ara el de comerciar directament amb alguns ports d’Amèrica, cosa que trencava per fi el monopoli de Sevilla, la darrera edició vigent dels Furs i Constitucions de Catalunya correspon a aquestes Corts i any. El nou rei, Felip V de Castella i Lleó, “Felip IV” de Catalunya i Aragó, va ésser jurat igualment als altres estats peninsulars. Aleshores va presentar-se a l’espai polític un pretendent addicional: l’arxiduc Carles d’Habsburg, germà petit de l’emperador d’Àustria i rei d’Hongria Josep I…
El catalanisme
Segons Joan Fuster que va ser un escriptor valencià en llengua catalana, hi ha “catalanistes” perquè hi ha “espanyolistes”, i de fet el catalanisme s’estructura segles després de l’eliminació dels drets catalans. Aquesta pèrdua dels drets es produeix progressivament durant el segle XVIII, primer a la Catalunya Nord amb la prohibició del català l’any 1700 als territoris afectats pel Tractat dels Pirineus i posteriorment al Principat amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta aprovats per Felip V de Castella, oficialment “de España é Yndias”, l’any 1716. La repressió contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes continuaria també durant gran part del segle XIX i el XX amb les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco….
